Generalment un autor escriu un relat i després
l’ il.lustrador li dona la nota de color.
Nosaltres hem donat la volta a l‘assumpte.
Primer vaig fer els quadres i després en David V.F
amb els seus textos va col.locar la peça final
d’aquest trencaclosques d’emocions i color.
Esperem que us agradi el resultat.
DÚO ILUSIÓN
Generalmente un autor escribe un relato y después
El ilustrador le da la nota de color.
Nosotros le hemos dado la vuelta al asunto.
Primero hice los cuadros y luego David V.F
con sus textos colocó la pieza final
de este puzzle de emociones y color.
Esperamos que os guste el resultado.
Armand
DESTRUCCIÓN
Se acerca el otoño de las hojas perennes.
Se acerca, sin vacilar en el paso,
entre las ramas y la breña.
Golpeando las rugosas columnas
que soportan el cielo.
Atronando entre el silencio.
Levantan cien mil pájaros el vuelo
de entre las ramas del gran árbol anciano.
Cien mil pares de ojos llorando entre aleteos.
Alejándose, defenestrados.
Las raíces ya no son dueñas
de agarrar la tierra que las rodea,
solo son parias en su antiguo hogar.
El gran árbol anciano contempla horrorizado,
con la savia ardiéndole por todo el cuerpo,
como es separado de la tierra.
Mira, con su rostro ajado,
la llegada del otoño de las hojas perennes.
text: David Vallès Ferrer
AGUA DE BEBER.
(Títol tret de la canço de Vinicius de Moraes
i composada per Antonio Carlos Jobim)
El món esta al revés, s’ha capgirat.
El que un dia era normal i sensat,
ara només és un record
de l’excentricitat del passat.
L’aigua cristallina, transparent,
ja no és bonica a la vista.
Ara ens agrada que baixi
amb brumera marronossa o,
fins i tot, lilossa.
Preferim el cel rogent de les torxes industrials,
que un cel clar i prenyat d’estrelles.
No ens adonem que tots nosaltres som aigua.
Som l’aigua que ens bevem.
Si plou d’un cel brut, nosaltres ens embrutem.
Si bevem d’un riu tacat, nosaltres ens taquem.
Cada cop, la nostra aigua s’assembla mes
als nostres actes. Bruta, marronossa o,
fins i tot, lilossa.
Text: David Vallès Ferrer
UNO POR UNO
Vivo en un desierto,
en un erial.
En un nutrido de farolas y señales,
apartado de lo que un día fue
mi hogar, mi malogrado bosque.
Vivo entre macizos de ladrillo,
de ladrillo y cal.
En un jardín de recuerdos banales
añorando lo que un día fue
verde campo y tierna espesura.
Viven sumergidas en un pozo,
olvidadas,
las memorias afrentadas
de aquellos que un día fueron
viejos montes y arboledas.
Vivir me toca la condena,
el destierro,
que es para mi este desierto,
que no fue, pero es y será,
mi erial, mi malogrado hogar.
Text: David Ferrer Vallès
GERMANS D’AIGUA
Mai s’havien aguantat l’un a l’altre.
Quan un amenaçava a l’altre amb el seu puny dret,
instantàniament, l’altre ho feia amb l’esquerra.
Sí un d’ells grunyia, l’altre mostrava els ullals.
Sempre s’observaven fixament i es seguien,
desconfiadament. Primer és parlaven, després és cridaven,
però sempre ho feien a l’hora, sense escoltar a l’altre.
Llavors van voler-se colpejar l’un a l’altre i el mirall es va trencar.
I es va quedar tot sol. Ara que havia perdut el seu rival el trobava a faltar.
De la mateixa manera que l’altre l’enyorava a ell entre la trencadissa.
Perquè, al cap i a la fi, eren iguals, com dues gotes,
gotes d’aigua.
Text: David Vallès Ferrer
Pots veure els quadres a la exposisció:
Puedes ver los cuadros en la exposición:
You can see this pictures in the exhibition:
1 comentario:
Joé, que guapo... ja tinc ganes de veure l'exposició en viu i directe!!!
Gràcies Armand! Trobo que tindrem una relació fructífera!
Publicar un comentario